GAUDÍ INDEPENDENTISTA, 1
Gaudí, un
independentista censurat
Gemma Aguilera | ElTemps
1526, 10/09/2013
L'any 2001, EL TEMPS demostrava amb documents que Antoni Gaudí
era independentista. Dotze anys després, l'equip d'investigadors de
Bellesguard aporta altres proves que confirmen que Gaudí fou un
catalanista radical
Antoni Gaudí era independentista. EL TEMPS ho va demostrar
documentalment l’any 2001 en un reportatge del periodista Lluís
Bonada, que va rescatar de l’oblit una conversa publicada al
periòdic local Vila-Nova l’any 1917 entre Gaudí i el jove
estudiant d’arquitectura Guillem Forteza arran de la mort d’Enric
Prat de la Riba.
“La porció sana del nostre poble està ja en activitat. Pren
part, com el poble grec, en l’escena de les aspiracions polítiques.
En Prat ha preparat la consciència del poble. Ara s’inicia ja la
tragèdia. S’inicia el desenllaç, que pot ser fatal per Espanya;
perquè sols li resta aquest dilema: o doblegar-se a la lògica, a
l’alta política que se li presenta, o desfer-se inexorablement”.
La censura militar va impedir que aquest text fos publicat a la
premsa de Barcelona.Rere l’arquitecte més universal s’amagava un
ciutadà compromès amb el país i la llengua, promulgador d’un
catalanisme radical inèdit a principis del segle XX.
Però la vessant política d’Antoni Gaudí sovint ha estat
manipulada o ocultada, per voluntat pròpia o per ignorància dels
seus estudiosos. El cas més insultant és el del desaparegut Joan
Bassegoda, biògraf i principal orientador dels estudis clàssics
sobre Gaudí. Franquista il·lustre, va suprimir deliberadament el
gruix del pensament polític de l’arquitecte dels seus escrits.
L’Església també censurà. Tret de volums com
Antoni Gaudí, independentista (Agustí Giménez i Camins, Edicions
C, 1993) i del treball d'EL TEMPS, pràcticament no s’havia fet
referència a aquest aspecte tan rellevant de la vida de
l’arquitecte. Fins que ara, l’arqueòleg i investigador de l’obra
de Gaudí Manuel Medarde Sagrera –vegeu el dossier sobre la Cripta
de la Colònia Güell a EL TEMPS 1506–, amb tres dècades de
treball sobre l’arquitectura i la vida de l’arquitecte, aporta
noves informacions que certifiquen el posicionament polític de
Gaudí.
“Probablement va ser el primer independentista, explicitant en
les seves obres la simbologia catalanista, però també essent un
activista polític en la vida quotidiana”, assegura Medarde, que ha
localitzat i estudiat diversos documents trobats a l’arxiu històric
de la parròquia dels Sants Just i Pastor i l’arxiu episcopal de
Vic.Gaudí va ser membre actiu i fundador de diverses associacions
catalanistes que fomentaven la cultura i l’art, la música i el
català, entre les quals, el Centre Excursionista de Catalunya i el
Cercle Artístic de Sant Lluc.
Per la seva amistat amb els germans Figueras, uns dels fundadors
del Cercle, i del bisbe Josep Torras i Bages, Antoni Gaudí va
participar en la redacció del primer esborrany d’estatuts del
Cercle Artístic, “rebutjat i modificat per les orientacions del
bisbe, que els va advertir que allò era una declaració
independentista que els causaria problemes polítics, i a més, no
aconseguirien registrar l’entitat”, explica Manuel Medarde, que
ha pogut consultar tots dos textos als arxius. “El bisbe tenia
raó, era un manifest independentista, que reivindicava Catalunya com
a pàtria sense matisos”, rebla l’investigador, que també ha
estudiat els estatuts aprovats, “amb un toc conservador catòlic,
malgrat que es vivien moments d’anticlericalisme”.
Contenia punts com ser catòlic, no permetre a les classes de
dibuix el model nu femení, però sí el masculí o la prohibició de
jugar a cartes i daus. “A partir del 1909 el Cercle va
modificar els estatuts i es va accentuar el matís ideològic
catalanista. Va ser el gran moment de socis il·lustres com Gaudí,
Puig i Cadafalch, Gaspar Homar i els germans Masriera”, explica
Medarde, que denuncia l’ocultació de “l’independentisme de
Gaudí de forma intencionada”, un posicionament que queda “ben
palès en la seva arquitectura”.
Símbols atacats. Manuel Medarde relata alguns
episodis de censura que va patir l’obra de Gaudí, també
testimoniada en els milers de documents que aquest investigador ha
analitzat al llarg dels anys: “Durant la dictadura de Primo de
Rivera, per exemple, es va ordenar arrencar la decoració de bronze
que envoltava el dau de l’altar major de la Cripta de la Colònia
Güell, perquè sobre el perfil de la muntanya de Montserrat s’alcen
les quatres barres en color. Però va burlar la censura franquista al
Palau Güell, on hi havia un fanal de ferro forjat, inspirador del
pinacle de Bellesguard, fent-lo passar per l’escut de Jaume I i
l’au Fènix que el corona per un ratpenat. La incultura castellana
s’ho va empassar i no va tocar-ho”, rebla. De Gaudí, se
n’han conservat reflexions que no deixen dubtes sobre el seu
catalanisme radical. A tall d’exemple, l’arquitecte escrivia el
1923, tres anys abans de la seva mort, aquesta reflexió: “Un poble
no es pot matar: es poden ofegar veus, tancar vàlvules, però
llavors la pressió augmenta i creix el perill d’explosió. I si
tantes vàlvules es tanquen, l’explosió és inevitable”.
Abans, el 1917, apuntava al periòdic Vila-Nova -vegeu EL TEMPS
del 3 de desembre de 2001- el perill per al país que suposaven “els
catalans que es rendeixen a Castella i desvirtuen llur propi esperit,
escatimant serveis i glòria a llur pròpia pàtria. Basta citar en
Pi i Margall i en Maura”.Gaudí no es va estar de criticar
l’Església per la seva manca de catalanitat. En aquest diari
sentenciava: “La major part d’ordes religiosos, convents de
frares, monges, etc., es presenten com enemics de l’esperit català.
Això que no pot procedir d’influència divina té, no obstant, la
seva explicació humana, l’ingenu respecte que senten pel concepte
abstracte d’autoritat fa que no es fixin en quines mans està. Per
a ells, allò essencial és acatar el poder constituït”.
L’arquitecte estava segur que l’església catalana es posaria
del costat de Catalunya si aquesta assolia la independència: “Per
la mateixa raó, el dia que Catalunya gaudeixi del poder que li
correspon com a entitat natural, canviarà tot de tal manera que ells
seran els més ardents defensors de l’esperit del poble”, reblà
Gaudí.
