dissabte, 24 de maig del 2014

Antoni Gaudí, sant d'aquí un any

Antoni Gaudí, sant d'aquí un any

Segons informa RAC1, serà declarat venerable pel Papa i a partir d'aquest moment podrà convertir-se en el patró dels arquitectes

La Vanguardia
Vida | 24/05/2014 - 

Antoni Gaudí, sant d'aquí un any

Antoni Gaudí, santo de aquí un año
Antoni Gaudí Pau Audouard
Barcelona.(Redacció).- L'emblemàtic arquitecte Antoni Gaudí serà elevat a sant d'aquí a un any amb gairebé tota probabilitat tal com ha explicat RAC1. La propera primavera hauria d'estar llest l'extens estudi que ho justifica i només faltarà que el Papa Francisco posi la signatura. Davant aquesta notícia diversos països ja s'han interessat per convertir Gaudí en patró dels arquitectes.

La declaració com a venerable de Gaudí serà la culminació d'un procés de més de 10 anys. Aquesta causa es va presentar al Vaticà l'any 2003 i des de llavors s'ha estat elaborant la *positio: un document de centenars de pàgines que detalla la biografia de l'arquitecte, la seva obra i recull el testimoniatge de persones que ho van conèixer. Quan la Congregació per la Causa dels Santos i el mateix Papa donin el vistiplau, Gaudí es convertirà en venerable.

A partir d'aquest moment ja es podrà considerar sant a l'arquitecte, segons ha explicat a RAC1 el president de l'Associació Pro Beatificació d'Antoni Gaudí, José Manuel *Almuzara "si tot va bé el procés acabarà en la primavera de 2015, amb el document redactat i la consegüent signatura del Papa".

D'aquesta manera es vol reconèixer a Gaudí com a referent arquitectònic i com a exemple de bon cristià. No obstant això la seva elevació a venerable és un primer pas cap a la canonització, encara que de moment encara no es pot beatificar Gaudí perquè no s'ha pogut acreditar que hagi realitzat cap miracle.

dissabte, 17 de maig del 2014

Rere la bastida de la Pedrera

Rere la bastida de la Pedrera

La quarta rehabilitació en 100 anys a la façana de Gaudí acabarà al desembre i costarà 750.000 €


Poques persones coneixen tan bé l’esquelet de la Pedrera com l’arquitecte Francesc-Xavier Asarta. És l’única persona que ha participat en les tres últimes rehabilitacions que s’hi han dut a terme (el 1988-89, el 2001-2003 i l’actual). El pla director preveu una intervenció cada decenni per garantir la conservació de la carcassa d’un edifici únic. Conèixer l’estructura és essencial per no perdre temps, i Asarta se sap els 2.600 m de façana de memòria, pedra a pedra. Tanmateix, continua descobrint petites curiositats constructives en l’obra d’Antoni Gaudí. “Sempre surten sorpreses i anècdotes”, confessa.
La Casa Milà es va aixecar entre el 1906 i el 1910 -tot i que es va firmar el final d’obra el 1912-. És un edifici de planta lliure, sense parets de càrrega, sustentat en pilars. Una estructura de forjat subjecta la façana, que es pot imaginar com una cortina decorativa de pedra, la majoria de la qual procedeix de Vilafranca del Penedès -la resta, un 10%, que és pedra de càrrega, ve del Garraf.
L’elecció va ser “un capritx de l’arquitecte”, apunta Asarta. I té els seus pros i contres: es tracta d’un material que resisteix molt bé l’erosió, però en canvi és molt porós. Això genera el principal problema de conservació: l’aigua de la pluja rellisca pel mur, es filtra a l’interior, oxida el ferro, que augmenta 8 vegades de mida i pressiona la pedra fins a fissurar-la. Aquesta patologia s’agreuja perquè Gaudí, si bé va fer treballar els obrers seguint una maqueta de guix, va retocar-ne les formes un cop van acabar, com si fos un escultor, i en algunes parts del revestiment va deixar una amplada de només 2 centímetres.
Les esquerdes són el que cal arreglar amb les obres, que duraran pràcticament un any, fins al desembre -la meitat estarà enllestida per la Mercè-. Han trobat 200 fissures. ¿Són moltes? “No ens ha sorprès”, afirma l’arquitecte. També ho aprofitaran per netejar la pedra ennegrida i impermeabilitzar els trenta balcons de la casa per intentar allargar el temps de rehabilitació als quinze anys.
Una esquerda de la M de Maria
Ara s’està treballant al cim de la bastida, on ja s’havia començat a esquerdar la M de la inscripció mariana Ave gratia M plena Dominus tecum. Els obrers han tret les lloses de pedra, han sorrejat la biga de ferro per netejar-la i aplicar-hi antioxidant, la taparan amb morter de reintegració i finalment s’hi col·locarà una pedra nova. Per mantenir la uniformitat de color gris-blanc, les han anat a buscar a la pedrera entre Avinyonet i Olèrdola d’on Gaudí, diu el boca-orella, devia treure les originals. La rehabilitació és lenta. Només hi pot treballar un equip tècnicament preparat: són 12 persones.
Un picapedrer treballa la textura del morter que hi han tornat a col·locar a cops d’escarpa i martell, com havien fet fa un segle. “Només reparem el que veiem. Quan descobrim una fissura, explorem la patologia i el 90% de vegades al darrere hi ha el ferro”, explica l’arquitecte. Si l’esquerda és petita, s’hi col·loca resina, si és gran s’ha d’operar. En l’única intervenció que s’hi havia fet abans de l’era Asarte, als anys 70, només es van grapar les fissures perquè no caiguessin les pedres, i es va haver de desfer una dècada més tard. Avui en dia, la càtedra de cristal·lografia de la Universitat de Barcelona revisa tots els materials utilitzats per garantir-ne la durabilitat.
Gaudí manté el poder d’atracció
La immensa bastida que es va col·locar al gener a la façana d’un dels edificis més emblemàtics de la ciutat, que és Patrimoni de la Humanitat, va aixecar polseguera pels anuncis comercials que la decoren -aquests dies, circumstancialment, no n’hi ha cap-. Xavier Bas, subdirector de Fundació Catalunya-La Pedrera, ho justifica: les obres tindran un cost de 750.000 euros, i els anunciants en costejaran més del 50%. La resta corre a càrrec de la Fundació, gestora d’un edifici que genera uns grans beneficis que -defensen- reverteixen en projectes educatius, culturals i patrimonials. Les cues de visitants continuen immutables -l’any passat l’edifici va rebre 1,15 milions de visitants-. Les obres no han alterat el funcionament de les visites guiades i per ara no se n’ha ressentit el públic, però sí el lloguer d’espais.

dimarts, 13 de maig del 2014

ELS GUSTAVINO A NOVA YORK

ELS GUSTAVINO A NOVA YORK
La Llumanera

dimarts, 1 març de 2011

Els Guastavino a Nova York

Queensboro Bridge, 4

Què tenen en comú un restaurant sota l'estació de trens Grand Central on pots degustar ostres, la primera estació del subway en el subsòl de l'ajuntament (ara abandonada), la Registry Room d'Ellis Island on arribaven els immigrants, o un antic mercat a l'aire lliure (ara transformat en un supermercat gourmet) sota del pont de Queensboro?

Tots quatre edificis, d'una bellesa sublim, tenen l'empremta de la volta catalana de l'arquitecte valencià Rafael Guastavino Moreno (València, 1842 – Asheville, Carolina del Nord, 1908), que va arribar a Nova York el 1881 amb el seu fill de vuit anys per a fer fortuna als Estats Units com a arquitecte i que, després d'uns quants intents, va acabar patentant un sistema de construcció basat en la tradicional volta catalana (que era resistent als incendis, i barat comparat amb altres sistemes existents) i que va ser tot un èxit.

Rafael Guastavino Moreno va néixer a València el 1842. A Barcelona hi va arribar de la mà del seu tiet per a cursar-hi estudis d'arquitectura. A l'Escola d'arquitectura de Barcelona fou deixeble, primer, d'Elies Rogent –l'arquitecte de l'edifici de la Universitat– i, més tard, de Joan Torres i Guardiola. A Catalunya va treballar per encàrrec de famílies destacades de la burgesia, com els Batlló (fou l'arquitecte de la Fàbrica Batlló, més tard convertida en Escola Industrial) o els Güell (Fàbrica Asland de Castellar de n'Hug).



Guastavino va arribar a Nova York l'any 1881, acompanyat del seu fill petit, Rafael Guastavino Espósito, que llavors tenia 8 anys. Els motius que van portar Guastavino a abandonar Catalunya per Nova York no són clars del tot.

Bona part de l'empremta de Guastavino a Nova York està amagada, soterrada (com a Grand Central Station o a la primera parada de la xarxa del metro: l'antiga estació, ara abandonada, de City Hall, sota l'ajuntament), però tot i així forma part de molts dels edificis més destacables que van ser construïts als Estats Units durant les primeres dècades del segle passat. Guastavino pare va morir el 1908 i el fill (Rafael Guastavino Espósito) va agafar les regnes de l'empresa constructora familiar (la Guastavino Fireproof Construction Company) que, entre d'altres, treballava amb la firma d'arquitectes de renom McKim, Mead & White, de la mà dels quals va participar en la construcció de diversos centenars d'edificis en 41 estats americans, sobretot del nord-est i en especial a la ciutat de Nova York, i també del Canadà. L'empresa Guastavino va funcionar fins als anys seixanta (els darrers anys de la mà de la neta del primer Guastavino que va posar els peus a Nova York); els papers i dissenys de l'empresa van ser salvats pel professor George Collins (historiador de l'art i especialista en l'obra d'Antoni Gaudí) i formen part de l'Avery Architectural and Fine Arts Library de Columbia University.

Guastavino (father & son), 4

Continuem?

I el Museu d'Història Natural, el Carnegie Hall, la tomba del president Ulysses Grant, la catedral de Saint John the Divine, l'església de St Vicenç Ferrer, l'escala interior de l'arc en memòria de George Washington que hi ha a Washigton Square (tots ells a Nova York), la Biblioteca de Boston… i fins a diversos centenars d'edificis més, construïts durant les primeres dècades del segle XX al nord-est dels Estats Units? Tots ells també tenen volta catalana construïda per l'empresa dels Guastavino (creada pel pare i que, des de la seva mort el 1908, va passar a mans del fill).

Com van arribar a treballar pels millors arquitectes del moment? Com és que bona part dels edificis més importants construïts en aquella època als Estats Units (molts dels quals a Nova York) duen la seva empremta? Per què Guastavino va viatjar als Estats Units, en primer lloc (i amb un fill petit)? I la dona (i els altres fills que va tenir)? Quins edificis va construir com a arquitecte a Catalunya, i quins encara existeixen? On descansen les despulles de Guastavino pare? Què se'n va fer de l'empresa? Hi ha algun descendent viu dels Guastavino als Estats Units?

I, encara més…

Es poden visitar els edificis de Guastavino a Nova York? Podem fer una ruta de "Guastavino" en "Guastavino"? Quines sorpreses amaguen?

En edificis o espais amb l'empremta de Guastavino podem degustar ostres sota la volta catalana de l'Oyster Bar de Grand Central Station, gaudir de les característiques acústiques de la Whispering Gallery (la galeria dels xiuxiueig, que hi ha davant de l'Oyster Bar i que ha estat lloc de nombroses proposicions de matrimoni, entre les quals, la del músic de jazz Charles Mingus i la seva dona); participar en visites semiclandestines a la primera estació del metro de Nova York (l'antiga City Hall Station), ara en desús; conèixer l'arribada dels immigrants a la ciutat (i als Estats Units), al museu de la immigració, sota la volta catalana de la Registry Room de l'illa d'Ellis, al port de Nova York i, fins i tot, fer la compra de la setmana en un supermercat de la cadena Food Emporium, en l'espai de sota el Queensboro Bridge que originàriament va ser un mercat. Allà al costat, fins i tot, en temps recent, hi va haver un restaurant que duia el nom de l'arquitecte Guastavino (i del qual encara se'n pot veure el rètol).

Whispering Gallery, 5

Bridge Market, 3

Registry Room, 6

Més fotos de Guastavino a Nova York, al Flickr de La Llumenera.

Secció sobre Guastavino a El secret de l'estiu del 26/08/2010:

Jujol, l'arquitecte secret

Jujol, l'arquitecte secret

El projecte català per a la Biennal de Venècia reivindica el reconegut però poc conegut creador modernista

'Arquitectures empeltades' presenta el col·laborador de Gaudí com a exemple d'unió entre la tradició i el futur

EL PERIODICO
NATÀLIA FARRÉ / Barcelona
Dilluns, 12 de maig del 2014 - 21.28 h
Josep Maria Jujol és «un dels secrets més ben guardats de l’arquitectura del segle XX» segons el parer d’Àlex Susanna. «Queden molt pocs arquitectes europeus tan originals, singulars i innovadors com ell encara per descobrir», prossegueix el director de l’Institut Ramon Llull. I donar l’oportunitat al món perquè conegui l’art de qui va ser col·laborador d’Antoni Gaudí és un dels objectius, encara que no l’únic ni el primer, d’Arquitectures empeltades, l’exposició que Catalunya portarà a la pròxima Biennal d’Arquitectura de Venècia, la 14a edició. Aquesta serà la seva segona participació en la cita, que tindrà lloc del 7 de juny al 23 de novembre vinent.
La mostra agafa com a punt de partida un dels treballs més preats de Jujol (1879-1949), la reforma de la Casa Bofarull, als Pallaresos (Tarragonès), per explicar l’obra de l’arquitecte de Tarragona i una cosa molt pròpia de la tradició arquitectònica catalana: com és mirar cap a la tradició, per actualitzar-la i després projectar-la cap al futur. O en paraules de Josep Torrents, comissari del projecte, «estem parlant d’arquitectes que intervenen en llocs amb preexistències. El seu treball genera un nou edifici que recull i fusiona harmònicament les característiques del que ja existia i del que és nou». Per això es parla d’arquitectura empeltada (injertada, en castellà).
L’any 1913, les germanes Pepita i Dolors Bofarull van encarregar a Jujol la reparació de la teulada de la seva masia familiar, una construcció amb arrels al segle XIV. El resultat final va ser una col·laboració de 20 anys, la reforma de tota la casa i una bella mostra de modernisme (recentment ha estat oberta al públic), a més a més d’un model d’arquitectura empeltada. D’exemples d’aquesta manera de treballar en l’àmbit català n’hi ha molts i de totes les èpoques. De fet, «no es tracta d’una cosa exclusiva» d’aquí però sí que és «difícil de trobar en altres llocs», però la Casa Bufarull
té a més a més la particularitat que permet «resseguir molts dels elements característics de l’arquitectura catalana dels últims 30 anys», apunta Torrents. I a aquest període remeten els altres exemples que exhibirà la mostra i que no porten la firma de Jujol.

INTERVENCIONS ARTÍSTIQUES

Hi haurà 15 projectes més seleccionats que donaran la possibilitat d’explicar aquesta manera tan pròpia de treballar, amb un ull posat en el passat i un altre en el futur, des de diferents generacions d’arquitectes (tant veterans com joves); des de diferents tipologies (barris sencers o petits edificis); i des de diferents dimensions (hectàrees i metres). I repartits per tot el territori català, hi haurà l’antiga església de Sant Francesc de Santpedor reconvertida en auditori, les vivendes aixecades entre dues parets mitgeres a Gelida i la plaça pública de Ripoll creada a partir d’un antic teatre.
De totes les construccions es mostrarà el procés seguit des de l’inici fins al final a través de maquetes, fotografies i plans. I de quatre d’aquestes construccions
–la Casa Bofarull, l’IES La Llauna de Badalona, el Teatre La Lira de Ripoll i l’Espai del Túmul Dolmen d’Artesa de Segre– es donarà també una visió del que Torrents defineix com «els edificis com a contenidors de vida». Això significa que unes càmeres projectaran imatges en directe des de les construccions escollides a Venècia que mostraran la vida quotidiana dels edificis i que quatre pantalles reproduiran les intervencions fetes des de les arts escèniques i des de la música (Sergi López, Carme Torrent i Iñaki Álvarez, Irene Estradé i Pep pasqual) en les edificacions exposades.
El projecte compta amb un pressupost de 478.000 euros aportats per l’Institut Ramon Llull (248.000) i pel departament de Territori i Sostenibilitat (230.000). I tot i no formar part de l’exposició oficial comissariada per Rem Koolhaas, s’inscriu en el discurs conceptual que l’arquitecte holandès planteja i que no és cap altre que el de mirar cap a les tradicions de cada territori per aprendre’n i fugir així de la uniformitat arquitectònica.

dilluns, 12 de maig del 2014

Campanya perquè es col·loquin bé les rajoles de Gaudí al centre de Barcelona

Campanya perquè es col·loquin bé les rajoles de Gaudí al centre de Barcelona

Cinc estudiants d'història de l'art han engegat la campanya #SOSpanotGaudi per denunciar aquesta situació

| ND 12/05/2014 a les 11:45h

Un grup de cinc estudiants d’història de l’art de la Universitat de Barcelona han engegat una campanya per «conscienciar la nostra societat de tot el que està succeint amb el panot de Gaudí del passeig de Gràcia» de Barcelona. Al mes de febrer passat informàvem que les rajoles hexagonals dissenyades per l’arquitecte Antoni Gaudí, després de les obres d’ampliació dels accessos a l’estació de Renfe situada al cèntric passeig barceloní, en recol·locar-les no es va prestar prou atenció i es va posar de qualsevol manera, per la qual cosa el disseny en alguns trams va quedar completament desvirtuat. El disseny consta d’una estrella de mar, un caragolí i una alga, que amb diverses rajoles formen un mosaic.

Així doncs, davant d’aquesta situació, les cinc estudiants denuncien, d’una banda, que les rajoles estiguin mal col·locades i, de l’altra, que, davant del fet que Gaudí s’hagi convertit en un símbol, molts turistes que visiten la capital catalana «aprofiten per emportar-se’n alguna». Assumint que no està al seu abast frenar l’espoli de rajoles ni repavimentar el passeig, han iniciat la campanya #SOSpanotGaudi a través de les xarxes socials, principalment Twitter i Instagram, i al seu blog, en què demanen als ciutadans que enviïn fotografies del panot mal col·locat en cas que en detectin, si més no per identificar-los.

Rajoles mal col·locades al passeig de Gràcia de Barcelona. Foto: Jordi Griset / EPC.  Les rajoles tal com s'haurien de col·locar. Foto: Gaudí Jewels Barcelona.

diumenge, 11 de maig del 2014

Una campanya per salvar les rajoles de Gaudí al passeig de Gràcia

Una campanya per salvar les rajoles de Gaudí al passeig de Gràcia

Un grup d'estudiants d'Història de l'Art de la Universitat de Barcelona l'incia contra l'espoliació i la mala col·locació d'algunes de les rajoles

| ND 11/05/2014 a les 16:45h

Un grup d'estudiants d'Història de l'Art de la Universitat de Barcelona han llançat una campanya de conscienciació ciutadana contra l'espoliació i la mala col·locació d'algunes de les rajoles del passeig de Gràcia, que van ser dissenyades per l'arquitecte Antoni Gaudí, ha explicat a Europa Press Mariona Navarro, una de les promotores de la iniciativa.

L'objectiu de la iniciativa passa per "difondre el que està succeint amb les rajoles del passeig de Gràcia", que estan sent objecte de subhastes a l'estranger, i fer pressió per aconseguir un canvi de la pavimentació, ha explicat la portaveu.

Perquè la iniciativa guanyi repercussió, la campanya fa una crida a la ciutadania a fer fotografies de rajoles mal col·locades, que no coincideixen amb els relleus de les del voltant, i compartir-les a les xarxes socials com Twitter i Instagram amb l'etiqueta #SosPanotGaudí amb la identificació exacta del lloc que estan.

"Gaudí és un referent de la nostra cultura, la nostra història i de la nostra ciutat", explica Navarro, en nom de les altres quatre joves impulsores de la iniciativa --Laura Cortés, Leticia Lladó, Ceci Milà i Carmina Baygual--, que realitxen el projecte dins del marc de la matèria Història de l'Estètica.

La rajola de Gaudí s'ha convertit en un símbol per a la ciutat, i sovint turistes o veïns de la ciutat es porten alguns d'aquests exemplars, han criticat les estudiants, que lamenten que amb l'última pavimentació del passeig s'han detectat rajoles "mal col·locades, perdent-se la unitat del conjunt".

"És cert que no està al nostre abast posar fi a l'espoliació de la rajola, com tampoc tenim els mitjans econòmics per fer front a una nova pavimentació, pel que hem decidit demanar col·laboració als ciutadans", ha constatat Navarro.

Paviment del 1904

L'objectiu és fer un mapa del grup d'exemplars mal col·locats del Panot de Gaudí, que és un paviment per a l'exterior que es va reeditar el 1997 a partir del relleu original del mosaic hidràulic que Gaudí va crear a l'any 1904 i que fabricava Escofet.
 
En homenatge a l'arquitecte, la ciutat de Barcelona va pavimentar les voreres del Passeig de Gràcia amb aquest model de rajola hexagona en què el relleu es presenta invertit respecte a l'original, millorant així la seva resistència davant del desgast que comporta el seu ús com paviment d'exterior.